És difícil parlar o escriure del tema de la Igualtat de la Dona en una setmana carregada d’actes i d’aportacions periodístiques al respecte.  Si encara celebrem el vuit de març és que la normalització d’aquesta desigualtat no està assolida. I és trist admetre-ho i  més encara comprovar-ho. Dins d’aquesta lluita, una de les batalles en la qual probablement hi ha qui no ha caigut, està la que fa referència a les dones músiques. El masclisme als escenaris fa feredat encara a l’any 2019, i ja és hora que deixem de banda “l’activisme de sofà” i passem a l’activisme real. Està molt bé somriure dels missatges i vídeos reivindicatius que rebem per whatsapp, i automàticament els reenviem als nostres contactes o grups de certa afinitat ideològica. Però si la mobilització que requereix aquest avanç tan lent d’aquesta denúncia no és efectiva i sense caure en la desídia de pensar que amb un sols “click”, la nostra aportació és suficient, els vents anàcronics i obscurs que bufa la dreta més intolerant i fanàtica podria omplir els llocs de decisió de titelles d’una mentalitat troglodita i mancada de raonament. Els braços creuats poden passar-nos factura.

Dilluns 4 de març vam comptar amb la presència i les paraules de Vanessa Giner, membre del Grup Carraixet des de la seua infantesa, música i activista feminista. El seu currículum omple moltes pàgines, moltes d’elles de caire reivindicatiu.  A més de pertànyer al grup esmentat, amb una trajectòria de més de 45 anys barrejant musica popular, cançons amb un transfons de denúncia social i belles adaptacions de poemes, complementa aquesta lluita en la defensa ferma i activa de la igualtat femenina. En aquest cas, la seua experiència en pertànyer al SIMUV (Sindicat de la Música Valenciana) i les múltiples intervencions i col·laboracions en diversos mitjans, l’han convertida en un referent en aquesta lluita, al menys  de proximitat.

La xerrada va estar complementada amb la projecció del documental “Las que faltaban“, (idea de Mafalda, i dirigit per  Vera Carrión),  un àudiovisual molt ben elaborat, on divereses dones i grups de dones expliquen de primera mà l’arraconament i invisibilitat que pateixen en els festivals de música.  Tant el documental com la xerrada de la ponent van generar moltes intervencions del públic, cosa que va generar sovint un debat interessant i enriquidor.

La síntesi de la informació que Vanessa va difonfre es podria resumir dirigint el problema als següents punts d’anàlisi i cerca de solució:

  1.  Part de la responsabilitat recau en el públic, el qual deuria consumir responsablement el seu oci, i no assistir a festivals o concerts on sols aparexien homes o grups d’homes.
  2. Evidentment les empreses de management, que han de tindre consciència sobre el problema, i canviar el seu imaginari col·lectiu (no pensar sols en masculí a l’hora de programar esdeveniments musicals).
  3. El professorat, sobretot de les escoles de música, ja que als llibres de text apareixen molt poques compositores, té un paper important a l’hora d’elegir o escriure els esmentats llibres.
  4. Companys de professió. És innegable que els mateixos companys homes, si pugen a l’escenari en un concert programat per a diversos grups, i no hi ha cap dona, la seua responsabilitat forma part també del problema. No és solució quedar bé amb una samarreta reivindicativa o dir quatra frases de solidaritat.
  5. Les institucions públiques tenen en la mà la possibilitat de negar subvencions  (que es paguen amb diners aportats per totes i tots) a programacions musicals sense presència femenina.

La frase més susceptible de reflexió que vàrem sentir probablement va ser:” “És molt lògic:  si no actuem, per a les empreses de management és com si no existíriem. Per tant, no ens criden, no tenim possibiltat de fer cançons noves, discos, caem en  precarietat musical…..els grups desapareixen, les xiquetes no tenen referents,…..”. Com aquells versos de Raimon en la cançó “No el coneixia de res” que diuen… “… si només els rics estudien, només els rics sabran;  ens enganyaran amb qualsevol cosa:  unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats, quatre paraules solemenes i un futbol manipulat…”

D’altra banda, els mitjans de comunicació tenen el poder i la possibilitat de canviar aquesta situació. No fa ni tres mesos que a la celebració de les Magues de Gener, vell costum republicà recuperat per l’Ajuntament de València en la present legislatura, al mateix balcó de l’Ajuntament va actuar en  directe per a un públic molt nombrós Carraixet (actualment 5 dones) i  el grup de postisseres de Cullera RepicaLaic (també dones) que van ser totalment invisibilitzades de les cròniques que els diaris locals (de paper i digitals, sense excepcions) van fer (voluntàriament o involuntària, tant se val). I tampoc no sabem si la rectificació posterior d’incloure una petita ressenya va ser per la queixa del grup o tal vegada la reflexió provocada per l’article que al diari La Veu va publicar Toni Mercader (Carraixet entre el Dr. Jekyll i Mr. Hyde)

Després de tota una analisi exhaustiva del problema, d’una bateria de suggerències d’actuacions per a resoldre’l i, l’optimisme de cara a confiar en els canvis que la societat necessita en dones i homes amb consciència feminista va sobrevolar el local. Ens calen més homes feministes. Per això, la frase final del documental “aquesta és la nostra lluita”, amb el beneplàcit de la guionista, nosaltres la canviem per “és la lluita de totes i tots”. La societat no es pot permetre cap actitud masclista. Altres partits polítics avancen en no sé què ni com. Nosaltres evolucionem, que és diferent de soca-rel.